La Pell

La pell té diferents capes que afecten procés de excreció; aquesta està constituïda per una capa epitelial més externa –l'epidermis–, una capa d'origen mesodèrmic –el derma o cori cutani–, i una capa més profunda, el teixit subcutani o pannicle adipós –hipoderma–. 
El conjunt de l'epidermis i del derma és anomenat cutis. Les funcions de les glàndules sudorípares, els pèls amb les seves glàndules sebàcies i les ungles són, entre altres, la d'aïllament, regulació de la temperatura i de sensibilitat.

Funcions de la pell:
-Actua de barrera, evitant les pèrdues d'aigua i proteïnes mantenint l'equilibri i protegint a l'organisme de les agressions.

 - És el principal element per a preservar la termoregulación corporal, refredant-la per vasodilatació i evaporació de la suor. 

- Protegix de la penetració dels rajos ultravioletes, gràcies a la melanina i a la queratina, que impedixen exercir la seua acció nociva sobre el nucli de la cèl·lula. 

- Intervé en el metabolisme d'importants molècules, entre elles, la síntesi de la Vitamina D, tan important per als nostres ossos i participa en la vigilància immunològica. 

- Funciona com a òrgan d'expressió per la seua capacitat de revelar diferents estats anímics.

Ací us deixe una imatge i una presentació on s'entén millor la pell.

La Pell - Lesions Elementals from mamacal

El pèl: el cabell.

Bon dia a tots i a totes, avui anem a parlar sobre el pèl. Ja que ens pareix un tema molt interessant i està relacionat amb el nostre sistema.

Anatòmicament el cabell presenta la mateixa estructura que qualsevol altre tipus de pèl, encara que la implantació en la pell és més profunda que en la resta, ja que el fol·licle arriba fins l'hipoderma. Les glàndules sebàcies són òrgans secretors exocrinos que produïxen una substància greix anomenada sèu i desemboquen dins de cada fol·licle. Se situen en la part mitjana de la dermis associades al fol·licle pilós a què es van a desembocar. Les glàndules sebàcies es distribuïxen per tota la pell, excepte en les regions palmoplantares, i són molt abundants en el cuiro cabellut, en la cara i en la zona superior del pit, en el pubis i en l'axil·la.

En aquesta imatge podem observar aon es troba el pèl en la pell.

 En els sers humans, el pèl té dos funcions:

•  Protecció: El cabell protegix al cuiro cabellut del sol i del fred. Les celles i les pestanyes protegixen els ulls de la suor que poguera caure del front, els pèls del nas impedixen l'entrada en les fosses nasals de pols, partícules que puga contindre l'aire. També servix per a l'amortiguación de colps i fregades. Dificulta les picadures d'insectes i millora el control de la temperatura corporal per mitjà de dissipació. 
• Estètica: En totes les cultures el pèl ha tingut major o menor grau d'atenció i importància. Des del seu pentinat, llavat, arreplegat i adornat fins al seu total afaitat. La molta o poca presència de borrissol ha sigut un símbol estètic de múltiples significats: fortalesa, saviesa, experiència, virilidad/feminidad, llibertat, esclavitud, moda, religió, poder adquisitiu, estament social, ideologia politicofilosòfica, entre altres molts.

La suor

La suor és el líquid produït per les glàndules sudorípares. És secretada a través de la pell en períodes de cansament per expulsar substàncies de rebuig i evitar excessos de calor a l'organisme. És composta principalment per urea, colesterol, sals i greixos. Està compost  en el 99% d'aigua.

La suor, a més conté els compostos químics metifenol (o-cresol) i metilfenol (p-cresol), que són compostos odorífers.

Hi ha dos tipus de glàndules sudorípares: glàndules ecrines i glàndules apocrines.

Les glàndules ecrines estan distribuïdes en el cos humà virtualment per tot el cos i poden produir quantitats significatives de secrecions clares i inodores que contenen més del 99% d'aigua i sobretot electròlits com Na +, Cl -, lactat, aminoàcids i urea. El seu pH és àcid al voltant de 4,5. En contrast les glàndules apocrines es troben només en les zones amb pèls de les aixelles i genitals i en els mugrons, aquestes produeixen petites quantitats d'una secreció lletosa el seu pH és aproximadament neutre (pH 7.2).

La suor fresca és completament inodora. És la reducció de les llargues cadenes d'àcids grassos en cadenes més curtes com la de l'àcid fòrmic i l'àcid butíric la responsable de l'olor típic de la suor.

La secreció de suor excessiva rep el nom d'hiperhidrosi, mentre que la manca total de suor és la hipo- o anhidrosi.

Aparell excretor: els renyons.

Com hem dit abans, avui ens dedicarem a fer entrades utilitzant altres recursos: resums, vídeos explicatius, pòsters, etc, per tal d'explicar-vos correctament tot el relacionat amb l'aparell excretor.
Encara que en aquesta entrada intentarem centrar-nos en els renyons, ja que constitueixen l'òrgan més important.

         

Aparell excretor ii from Elisabet

Ací us deixem unes eines molt interessants per a compendre i estudiar correctament l'aparell excretor i el seu òrgan principal.

Resum del sistema excretor.

Aparell excretor from CC NN

En aquesta presentació podem observar un breu resum sobre l'aparell excretor, i així aclarir millor els conceptes que hem anant tractant al nostre blog. Es centrarem més en l'aparell urinari en el cas d'aquesta entrada en la que us facilitarem a més, uns esquemes aclaridors. 

Aparell Excretor

Benvinguts al blog; en les entrades que venen a continuació anem a utilitzar nous recursos com son els videos explicatius, presentacions, pósters digitals... 

Esperem que us ajuden a compendre millor l'aparell excretor.

Ací us deixem un video que parla del camí que fan els resiudus per l'aparell excretor:

     


Ací us deixe un enllaç  d'un altre blog que ens ha paregut molt interessant; en ell es fà un resum de tots els temes que hem explicat fins ara:

http://vedruna-angels.org/blocs/naturals/2012/02/20/laparell-excretor/

 

L'estenosi uretral.

Benvinguts de nou al nostre blog. 
En un dels comentaris d'altres entrades ens van dir que aquest tema no us havia quedat molt clar, per això anem a tornar a explicar el tema de l'estenosi uretral. Esperem que aquesta vegada si ho entengueu.

L'estenosi uretral és un estretiment anormal del conducte que porta l'orina fora del cos des de la bufeta"

La estenosis uretral pot ser causada per la inflamació a arrel d'una cirugia, enfermetat o lesió. També pot ser causada per la pressió d'un tumor en creiximent prop de la uretra, encara que açó no és molt fercuent. 

Les estenosis que es presenta al nàixer, al igual que les estenosis en les dones, són poc comunnes

Altres riscos que abarquen són:

• Infecció de transmissió sexual 
• Procediments en els que es coloca una sonda en la uretra, com un cistoscopi
• Lessió en l'área pélvica
• Uretritis repetitiva

Alguns del símptomes que presenta aquesta enfermetat són:

• Sang en el semen
• Orina oscura
• Disminució del gast urinari
• Dificultat per a  orinar
• Secreció de l'uretra
• Micció urgent o frecuent
• Incapacitat per a orinar 
• Micció dolorosa (disuria)
• Dolor en la part inferior de l'abdomen
• Dolor en la pelvis
• La uretra es pot dilatar durant la cistoscopia insertant un instrument fi per a estirar-la mentre està baix  anestèsia local.

                                      

  Ací us deixem un video d'una operació de estenosi uretral

Òrgan excretor: els pulmons.

En aquesta entrada d'avuí nem a parlar-vos sobre un altre organ excretor, els pulmons, que són uns dels organs més importants al nostre cos, ja que duen a terme un acte tan important com és la respiració.

Els anomenem excretors perquè la seua funció consisteix a eliminar el diòxid de carboni del nostre cos, expulsant-lo cap a l'exterior i absorbir l'oxigen conduint-lo fins a la sang, que el reparteix mijantçant les venes a totes les cavitats del nostre organisme.

Per aconseguir que els pulmons i la respiració funcionen correctament és necessari tenir una bona alimentació, no fumar i fer esport per poder millorar la capacitat pulmonar.

Els pulmons es troben dins de la caixa toràxica i es troben connectats a l'exterior a través de la tràquea, que a més uneix els dos pulmons. 

Aquest òrgan pot tindre diverses enfermetats com l'asma que sol ser una enfermetat crònica, o altres infeccions com grip, neumonía, tuberculosi, càncer de pulmó y altres problemes respiratoris que poden agravarse principalment per l'acció de fumar. 

Òrgan excretor: fetge

En aquesta entrada, anem a adentrar-se en un dels òrgans excretors: el fetge.

El fetge és la més voluminosa de vísceres i una de les més importants per la seua activitat metabòlica. És un òrgan glandular a què s'adjudica funcions molt importants, com ara la síntesi de proteïnes, funció desintoxicant, emmagatzenament de vitamines i glucogen, a més de secreció de bilis, entre altres.

També és el responsable d'eliminar de la sang les substàncies que puguen resultar nocives per a l'organisme, convertint-les en innòcues; està present en el ser humà i se li pot trobar en vertebrats i algunes altres espècies del regne animal.

En aquesta imatge, podem observar la local.lització en el nostre cos del fetge.

Hi ha molts tipus de malalties hepàtiques. Algunes d'elles són causades per virus, com l'hepatitis A, l'hepatitis B i l'hepatitis C. Altres poden ser a conseqüència de medicaments, verins o toxines o per ingerir massa alcohol. Si el fetge forma teixit cicatricial per una malaltia, es denomina cirrosi. La icterícia, o coloració groga de la pell, pot ser un signe de malaltia hepàtica.
El càncer, pot afectar el fetge. Altres malalties hepàtiques poden ser hereditàries, com per exemple, l'hemocramatosis.

En aquesta imatge, podem observar un fetge amb hepatitis.

Quan els renyons fallen

Bon dia a tots. En aquesta entrada anem a parlar-vos del que passa quan els renyons fallen.

• Funcions del ronyó

El ronyó porta a terme les funcions vitals següents:

-Filtra la sang i extreu les substàncies tòxiques de l'organisme. A través de l'orina s'eliminen els elements nocius, així com l'aigua i les sals minerals en excés.

-Manté l'equilibri intern de forma constant, la qual cosa permet el correcte funcionament de totes les cèl·lules del cos.

-Fabrica substàncies que actuen com a hormones que estimulen la producció de glòbuls vermells, regulen la pressió arterial i mineralitzen l'esquelet.

En les persones malaltes amb insuficiència renal crònica avançada és imprescindible instaurar un tractament substitutiu per recuperar la funció del ronyó. En general, el primer 

pas és la diàlisi, però quan l'estat general del o de la pacient és bo i els avantatges del tractament superen els riscos que comporta qualsevol operació quirúrgica, està indicat practicar un trasplantament de ronyó.

Per a aquestes persones el trasplantament suposa, d'una banda, una millora important pel que fa a qualitat de vida i autonomia, ja que deixen de dependre de la màquina de diàlisi i; de l'altra, un augment de la supervivència, perquè eviten moltes de les complicacions que apareixen amb la diàlisi a llarg termini.

Algunes de les malalties que els ocorren als renyons poden ser:

• Insuficiència renal aguda

Alguns problemes dels ronyons ocorren ràpidament, com un accident que causa lesions renals. La pèrdua de molta sang pot causar insuficiència renal. Alguns medicaments o substàncies verinoses poden fer que els ronyons deixen de funcionar. Aquesta baixada de la funció renal es diu insuficiència renal aguda.

La insuficiència renal aguda pot portar a la pèrdua permanent de la funció renal. Però si els ronyons no pateixen un dany greu, aquesta insuficiència es pot contrarestar.

• Malaltia crònica dels renyons

Els problemes dels renyons ocorren lentament. Es pot dir que les persones que sofreixen una malaltia ''silenciosa'' dels renyons per molts anys.

• Malaltia renal terminal

Aquesta malaltia es dona quan el renyó fa que la persona estiga en un estat terminal o que tinga insuficiència renal permanent. 

Tractaments per a la insuficiècia renal.

 En aquesta entrada us explicarem els dos tipus de tractaments que podem dur a terme quan es produeix una intoxicació per acumulació de productes de rebuig que, si no se soluciona, origina una mort per enverinament greu. Podem trobar principalment dues solucions: la diàlisi o el transplantament. 

En primer lloc parlarem de la diàlisi, és un tipus de teràpia renal conjuntiva utilitzada per per a remplaçar artificialment la funció perduda del renyó degut a una falla renal. És un procés de suport vital i tracta totes les malalties de la bufeta. Pot ser usada per malalts molt greus o pacients estables que han perdut permanentment la seua funció renal. 

Hi han dos tipus principals de diàlisi:

• Hemodiàlisi, on la sang del pacient passa a traves d'un sistema de canonades, via a una màquina, a una membrana semipermeable, que te líquid de diàlisi corrent a l'altre costat. Llavors, la sang netejada es retornada al cos del pacient via el circuit. 

• Diàlisi Peritoneal, on una solució estèril corre a través d'un tub a la civitat peritoneal, el líquid es deixa ahí durant una estona per absorbir els residus, i després es lleva a través del tub via un procediment estèril.

En segon lloc parlarem de l'altra solució, els transplantaments; de vegades, els pacients sufreixen una insuficiencia renal total i es produeixen moltes complicacions a l'hora de produir les diàlisis, que tenen que ser molt continuades i s'aconsella fer un transplantament de renyons. 

Els renyons es transporten amb aigua reda amb sal que perserva l'òrgan i dona als metges el temps necessari per a dur a terme proves de compatibilitat de la sang i el teixit del donant i del receptor abans de l'operació. 

Aquestes imatges que vorem a continuació són reals i prou impactants, pel que poden ferir la sensibilitat d'algunes persones.

Etapes de la formació de l'orina

En aquesta entrada anem a parlar sobre les diferents etapes de la formació de l'orina.

A partir de la sang que arriba fins al nefrons es produïx en ells el procés de formació de l'orina, que consta de tres etapes: filtració, reabsorció i secreció.

En aquest vídeo, observem aquestes etapes nomenades anteriorment.

1.Filtratge: l'arteriola aferent porta la sang al glomèrul, on els soluts dissolts en el plasma travessen els capil.lars, gràcies a què la sang va a una gran velocitat. El glomèrul, per tant, actua com un colador que filtra el residus metabòlics i nutrients de dimensió reduïda com la glucosa. Després de filtrar la sang, els soluts ingressen a la càpsula de Bowman. Per tant, el líquid contingut en aquesta càpsula conté substàncies de rebuig i molècules útils per a l'organisme. Aquest líquid es denomina filtrat glomerular. 

2.Reabsorció: el filtrat glomerular avança pels túbuls renals, lloc on les substàncies útils per a l'organisme són reabsorbides i reincorporades a la sang. El túbul contornejat proximal capta principalment els soluts com la glucosa, aminoàcids i sals, Aproximadament el 80% de la reabsorció de l'aigua ocorre en la primera porció dels túbuls renals per mitjà d'osmosi i l'altre 20% és reabsorbit en el túbul contornejat distal i en el túbul col.lector i depén dels requeriments de l'organisme.

3.Secreció: gran part de les substàncies de rebuig són eliminades durant la filtració, des del plasma sanguini cap a l'espai urinífer. No obstant això, al llarg del túbul renal es produïx el transport de substàncies de rebuig, des dels capil.lars tubulars cap al lumen del túbul. La majoria de les substàncies que s'eliminen en l'orina provnen del fluid filtrat en el glomèrul renal i una xicoteta part van ser secretades per les cèl.lules dels túbuls renals.

Bufeta de L'orina o Bufeta Urinària

Bona vesprada, avuí anem a continuar parlant de l'aparell urinari, però anem a centrar-se en un òrgan d'aquest aparell: la bufeta de l'orina.

-La bufeta urinària és un òrgan que forma part del tracte urinri, que rep l'oriba dels urèters i l'expulsa a través de la uretra a l'exterior del cos i està situada en la pelvis. Per darrere limita amb el recte, amb la part superior de la pròstata i els testicles en l'home, i amb la vagina en la dona.

-La paret de la bufeta està formada per tres capes:

• Capa serosa: El peritoneu parietal recobreix la bufeta.
• Capa muscular: Està formada per múscul llis amb tres capes:

1. Capa externa o superficial: Formada per fibres musculars longitudinals.
2. Capa mitja: Formada per fibres musculars circulars.
3. Capa interna o profunda: Formada també per fibres longitudinals. Les tres capes de la muscular formen el múscul detrusor que quan es contreu expulsada l'orina i té com antagonistes els esfínters de la uretra.

                                         

Ací vos deixem un video amb el que podreu apendre més sobre aquesta unitat.

La uretra.

Bon día i benvinguts altra vegada al nostre blog, per seguir descobrint més sobre l'aparell urinari i els seus òrgans parlarem en aquesta entrada sobre la uretra.

La uretra és un conducte excretor i tambe reproductor, encara que sols en els homens.

Es tracta d'un òrgan d'una mida aproximada de 3,5 cm en dones i 12 cm en hòmens que comunica la bufeta urinaria amb el meat urinari extern, que és la zona per on s'expulsa l'orina; la vulva en les dones i el penis en els hòmens.

La seua funció principal és expulsar per mitjà de la micció l'orina procedent de la bufeta.

A més d'aquesta funció en els hòmens complix una comesa més, la reproductora, ja que la uretra forma part del penis i per ella s'expulsa el líquid seminal.

Hem d'anar amb compte de no confondre la uretra amb l'urèter. Encara que la seua funció és semblant no són el mateix. Els dos conductes transporten l'orina d'un lloc a un altre, però mentre l'urèter condueix l'orina dels renyos a la bufeta, la uretra ho fa des de la bufeta al exterior.

Algunes de les malalties que es poden donar a aquest òrgan són el cancer i l'estenosi uretral. Aquesta última és un estretiment anormal del conducte de l'uretra. Pot ser causada per inflamació o teixit cicatricial arran d'una cirugia, malaltia o lesió.També pot ser causada per la pressió d'un tumor en creixement prop de la uretra, encara que açò és infreqüent.

Els urèters.

Bon dia, hui anem a parlar sobre un dels òrgans de l'aparell urani: els urèters.

Els urèters són un parell de conductes prims que transporten l'orina des de la pelvis renal fins a la bufeta urinària. L'orina circula per dins dels urèters gràcies a moviments. La longitud dels urèters varia depenent del sexe de la persona, ja que en l'home adult és de 25 a 35 centímetres i el seu diàmetre d'uns 3 mil.límetres.

En aquest vídeo, podem observar el transport de l'orina des de els renyons fins als urèters i la bufeta.

En el recorregut del urèters pel cos humà s'aprecien quatre porcions:

• Porció abdominal: l'urèter és un òrgan retroperitoneal. El retroperitoneo és la regió visceral abdominopélvica, limitada superiorment pel múscul diafragma i inferiorment pel periné.

• Porció sacroilíaca: l'urèter passa successivament per l'aleta sacra i la símfimi sacroilíaca.

• Porció pelviana: diferix de l'home al passar per darrere de les vesícules seminals i del conducte deferent. En la dona l'urèter està davall dels ovaris, del lligament ample i discorre a curta distància del coll de l'úter i del fons de la vagina.

• Porció vesical: l'urèter travessa la paret posterior de la bufeta de forma obliqua durant alguns centímetres, sent la pròpia contracció dels músculs de la bufeta els que tanquen el meat ureteral i el reflux d'orina cap als urèters.

Els problemes amb els urèters poden sorgir per obstrucció o lesió. A més, si l'orina queda estancada o torna, podria donar-se el cas de contraure una infecció urinaria.

Estructura del Renyó

En aquesta entrada descobrirem una nova secció, on explicarem tot el relacionat amb l'estructura dels renyons.

Al renyó podem distinguir l'escorça, la medul.la i la pelivis renal:

• Escorça: és la part externa del renyó i conté més d'un milió d'estructures minúscules anomenades nefrones, que filtren tota la sang de l'organisme unes 300 vegades al dia. La nefrona és una unitat molt important del renyó, i esà contituida per la càpsula de Bowman, que envoolta una capa anomenada glomèrul.     

• Medul.la: és la part més interna del renyó, i es divideix en diverses seccions, conegudes com a piràmides.

• Pelvis renal: és una part de l'úter, que té com a funció actuar com un  embut per a que l'orina arribe a l'urèter.

En aquest video podreu observar com es disecciona un renyó. 

Esperem que us haja servit.

Els renyons

Avui, anem a parlar sobre un dels òrgans excretors, els renyons, els més importants.

Tenen tanta importància en aquest aparell perquè són els encarregats d'eliminar de la sang els residus de  rebuig produïts per les cèl.lules, principalment la urea i l'àcid úric.
 A diari, purifiquen uns 200 litres de sang per a filtrar uns 2 litres de substàncies de rebuig i d'excés d'aigua i de sals. Les substàncies de rebuig i l'excés d'aigua es converteixen en orina, que fluïx a la bufeta a través de tubs anomenats urèters. I la bufeta emmagatzema l'orina fins al moment d'extraure-la.

A més els renyons, mantenen constant el volum del cos i la concentració de salina del plasma.

 Els rebutjos en la sang provenen de la descomposició normal de teixits actius, com els músculs, i dels aliments. El cos utilitza el menjar per a obtindre energia i reparar-se a si mateix. Quan el cos ha ingerit els aliments que necessita, els rebutjos s'envien a la sang. I com diem abans els renyons s'encarreguen de filtrar la sang per a eliminar-los.

Els renyons es troben justament davall de les costelles, un a cada costat de la columna vertebral.

Aparell Excretor.

L'Aparell Excretor, que també podem anomenar aparell urinari, és l'encarregat de filtrar tota la sang que conté el nostre cos, extrau les substàncies de rebuig procedents de les reaccions químiques cel.lulars juntament amb l'excés d'aigua, i aquest procés és el qual anomenem excreció. 

 Els òrgans que intervenen en l'excreció són els renyons, els pulmons, les glàndules sudorípares i el fetge.

Per altra banda, els òrgans que trobem a l'aparell urinari són: els reyons, els urèters, 

la bufeta de l'orina i la uretra.

També tenen molta importància les etapes en la formació de l'orina, entre les quals podem

distingir:

• Filtratge
• Reabsoció
• Secreció

Com en tot el relacionat amb el cos humà, l'aparell excretor i en concret alguns òrgans com els renyons poden contraure malalties o tindre un  funcionament dolent, com per exemple la insuficiència renal i la nefritis que són algunes de les malalties més comuns.